dissabte, 13 de maig de 2017

estrenem l'espai Garriga



(fotos pispades de Nollegiu)

Gràcies a tots els que heu pogut i volgut compartir aquest acte i que d’alguna manera m’heu animat a fer, i ara a presentar públicament les peces que he anat treballant i mostrant virtualment en aquest blog. Mostrar-les tal com són, més enllà de la pantalla.

Una llibreria era el lloc adient i si és aquesta, que s’ha inventat un espai de “culte garriguenc”, doncs encara més (el títol, estava cantat:, ja em coneixeu: no em puc resistir a un joc de paraules ben recargolat)
Exposar tot agafant el relleu d’en Toni Moreno, un repte: el cercle Garriga es tanca, o més aviat es va obrint.

Amb en Toni Moreno, una autèntica màquina de projectes de qui miro d’aprendre cada dia (s’inventa coses i...les fa!) tenim una complicitat provocada pel senyor Garriga, que ens devia detectar un nivell de frikisme semblant i no va parar fins que ens va posar en contacte. I en aquesta complicitat hi ha l’origen d’aquesta sèrie.

Feia temps que em burxava la idea d’experimentar amb la forma de les paraules  de fer una sèrie d’obres gràfiques, utilitzant la paraula escrita, el signe dibuixat,  com a base.
I feia temps que em venia de gust fer alguna mena de treball visual al voltant dels poemes, de l’univers poètic d’en Francesc. Un “encàrrec” d’en Toni (amb data de lliurament) em va fer engegar el projecte i materialitzar les bones intencions...
La immersió a fons en l’obra d’en Francesc hi ha fet la resta. És un pou inacabable d’imatges, de versos que un voldria destacar.  Versos que  es poden reduir a aforismes, tota una guia, un llibre d’hores, un llibre de meditacions, una guia de perplexes plena de suggeriments, mai de consignes. El mètode Garriga (no el de taquigrafia) de mirar-se la vida amb moments intimistes i reflexius i moments més carnals, sempre lúcids

Era doncs el  moment de reprendre una tècnica poc explotada: la capacitat del lleixiu ( l’hipoclorit sòdic) de decolorar els pigments en aquest cas de la cartolina negra. 
Experimentar, fer provatures, provocar accidents (plàstics) i aprofitar-los son part de la recepta. Planificar poc, gaudir de la sorpresa, els ingredients. Ha  de ser gratificant el procés. Jugar amb els materials  i deixar-los fer.
Les irregularitats del traç o del lleixiu menjant-se el color i penetrant en les fibres de cel·lulosa proporcionen unes qualitats úniques, que no es poden obtenir amb cap altre procediment. No és el mateix afegir pigments DAMUNT d’una superfície que anar-los esborrant deixant que el clor actuï lentament DINS del paper. Veure com la imatge va apareixent a poc a poc com una imatge fotogràfica al bany de revelat.

Voldria que aquest fos l’inici d’un treball més ampli, amb altres formats i procediments donant forma plàstica a les paraules del poeta. Si el temps hi ajuda, és l’hora d’enllestir feines i tancar projectes

Finalment m’agrada  recordar  un poema d’en Garriga que trobo que reflecteix força  la seva sornegueria
poètica i vital, (cosmonauta pp.493):

m’esperes a la porta
tocant el violí.

ho sé: tu no saps música.

i jo sóc sord,
ho saps.

l’espera sembla llarga.


Gràcies de nou a tothom i sobretot al Francesc Garriga, al Xavier Vidal Al Toni i la Imma i com no, a la Nuri, Mare Superiora, ai  las! sense missals.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada